« Xarranca entra en joc
El comentari: 1/4 de Copa (tornada-I) »

Entrevista a Susana Guasch

Categories: LFP, Opinió, Periodisme
Ruben — 3:29 pm

susana guasch

Pocs poden comptar la mateixa història que Susana Guasch, ferma i fidel companya del mític Andrés Montes als partits de La Sexta. Sense gairebé temps per haver-se donat a conèixer als teleespectadors, aquesta barcelonina, que exerceix com a tal a Madrid, ha sabut guanyar-se un forat en el sector. Atrevida, llançada i directa, Susana mostra, micròfon en mà, als protagonistes de la millor Lliga del món tots els dissabtes encara que per arribar a aquest zènit que suposa el futbol professional, ha hagut de passar tot de vivències irrepetibles, inexplicables i que només una mateixa pot saber.

Amb 28 anys d’edat i llicenciada per la Universitat Internacional de Catalunya, Susana compta també amb un gran avantatge, a priori, ja que des que va néixer compta amb el periodisme a casa. El fet que el seu pare, Tomás Guasch, -hagi estat vinculat al món del futbol, primer a través de Mundo Deportivo i ara al diari AS, li va impregnar aquest interès de la informació encara que, després, com en tots els àmbits, cadascú s’ha de buscar la vida. És una història intensa amb un punt i seguit a La Sexta.

Comencem…
Em sorprèn aquesta entrevista, però estic agraïda a la revista de la Lliga de Futbol Professional per haver-se recordat de mi, d’aquells que estem a peu de gespa dels camps de Primera Divisió i de la Lliga BBVA.

Vostè ja ho ha aconseguit. Ara es fa amb la ‘crème’ del futbol espanyol i amb només 28 anys. Sembla un camí de roses.
Un camí de roses? Si tu sabessis! Clar que no ha estat fàcil, ni per a mi ni per a ningú en els mitjans de comunicació. Encara que com es diu en el nostre món, el difícil ara per ara és mantenir-se, i això és el que pretenc. Tinc la gran fortuna d’haver arribat a una cadena de televisió on em mimen, em respecten i m’ajuden, per això, més que mai, cal suar la samarreta. No es pot decebre a qui confia en tu.

Com comença la seva història periodística?
Al diari Blanc-i-Blau, de Barcelona, quan tenia 19 anys. És una publicació dedicada a la informació de l’Espanyol on treballàvem un grup de companys, escrivíem durant tota la setmana, no lliuràvem mai i ho veníem a 100 pessetes. Era curiós: ho escrivíem tot i després ens tocava vendre’l a les portes de l’estadi de Montjuïc, i amb un sou testimonial, per a l’autobús, per dir-ho així. Aquí s’havia de treballar, de veritat, amb il•lusió, amb ganes. Després va arribar Barcelona Televisió, en el districte del Clot, com a becària de la Universitat i d’aquí vaig passar a Ràdio Estel, on vaig estar dos anys sense cobrar ni un euro, però amb totes les il•lusions per poder fer el que més m’agradava. El dia que vaig cobrar la meva primera nòmina vaig pensar que s’equivocaven, ja, ja!

I arriba l’oportunitat d’anar-se’n a Madrid…
I l’aprofito. Estava a casa meva, tot anava molt bé, però em van oferir una beca d’estiu a la Cadena Ser per tres mesos. Vaig venir a Madrid i va ser meravellós ja que, a més, vaig tenir la sort de conèixer a Antonio García Ferreras i tractar a la redacció de Madrid, als quals coneixia, sense conèixer, per la gran relació que tenen amb el meu pare. Jo m’adormia sentint El Larguero i els partits al Carrusel moltes vegades. Quan es va acabar la beca, vaig tornar a Barcelona, al programa Joc Net de Ràdio Estel, vaig estar un any. Després vaig anar a Triada, una agència de comunicació. Als sis mesos, Ferreras em va trucar juntament amb altres becaris de la Ser per fer una prova a Real Madrid TV, que ell dirigia, ja que era el director de comunicació del club. No m’ho vaig pensar. Vaig fer les maletes, em van fitxar i vaig estar-hi any i mig.

I, ara, a La Sexta.
Aquí estem. Em va cridar una altra vegada García Ferreras i em va dir: “Agafa l’inalàmbric perquè te’n vas al Mundial d’Alemanya 2006!” Jo sempre vaig pensar que els mundials, les eurocopes i tots aquests esdeveniments eren per a gent de més pes, però va insistir en què hi havia d’anar jo. La seva aposta per la gent jove és molt d’agrair. Li vaig preguntar si no s’equivocava, ja que jo només havia fet informació de llotja al Bernabéu. Em va dir que em llancés, així que endavant… i ja ha plogut…

Aquest va ser el consell del seu pare?
El primer que em va dir, quan li vaig explicar per telèfon, és que l’estava posant dels nervis. Fixa’t, casualitats de la vida, coincidiria amb el meu pare a nivell professional en un Mundial! Encara recordo Mèxic’86, que va ser el primer que ell va fer i del que jo tinc referència. Va estar un mes fora i va tornar amb un barret mexicà al cap. La meva mare, el meu germà i jo vam anar a rebre’l al Prat i gairebé caiem a terra al veure’l amb aquella pinta. Ja a Alemanya vam anar intercanviant impressions, però ens vam veure poc perquè no vam coincidir, potser a tres o quatre partits. Em va dir: “Sigues com tu ets, explica tot el que vegis i a per totes”. Tinc també la fortuna d’estar en una casa (La Sexta) on aprecien la nostra tasca. Als qui estem a peu de camp només se l’escolta pels canvis o per a qualsevol situació problemàtica, que difícilment veus per la teva posició. A mi em demanen que aporti més coses com dades, detalls o curiositats.

No creu que l’espectador es perd amb tanta estadística?
No. La informació mai està de més. Cal saber de tot i, potser sí que al teleespectador no li interessa, perquè que se li oblida, però cal explicar-li més coses que el partit en sí. És la nostra obligació i un treball de recerca realment bestial.

Requereix condicions especials un lloc de treball tan específic?
Molt de ‘morro’, en el bon sentit. Realment es passa pitjor del que la gent pot creure. Hi ha qui m’ha comentat com és de bonic veure el futbol aquí a sota, pràcticament, en el mateix camp, però aquí tampoc és que sigui el lloc ideal. A l’hivern passes fred; hi ha vegades que sembla que parlis malament, perquè gairebé no pots vocalitzar, i això no se sap ni ho té per què saber ningú més que tu i els qui ho fem.

Com a mínim, haurà lligat molt més des que surt a La Sexta.
Ni parlar-ne! El que sí passa és que la gent et coneix, et saluda, et dóna la seva opinió, però res més.

Per dir-li, li hauran dit fins a ‘filla de papà’?
Sempre hi ha hagut i hi ha comentaris, és normal. Ja t’he explicat la meva vida, m’ho he hagut de ‘treballar. L’assumpte dels ‘enchufes’ pot ser ajuden a arribar però no a mantenir-te. Al meu pare li hagués encantat que jo hagués estat cardiòloga, per exemple. I tinc clar que si m’adormo i no creixo professionalment, no em salvarà el cognom. Això és pura i dura competència… i ha de ser així.

No portar la narració ni la conducció del partit fa que la preparació periodística sigui totalment diferent de la d’Andrés Montes?
No. El pes el porta l’Andrés al costat de Kiko, Salinas i Valdano, encara que jo m’he de preparar les meves coses també. Tingues en compte que lliuro tots els dijous i divendres i aquí és quan he d’entrar als arxius i documentar-me.

Comptar amb els comentaristes esmentats és comptar amb un matalàs de luxe.
És veritat, a més ells compten amb mi, em donen molt de joc.

Montes mereix un punt i a part.
Andrés ha aportat un estil molt peculiar al món del futbol. Les seves maneres d’anomenar la gent ajuden al nostre esport i ens donen un estil especial. Quan escolto això de ‘sonido-Guasch’ m’impacta, la veritat. Professionalment, poc puc dir que no s’hagi dit ja i la prova del seu èxit és que la gent l’aprecia. Com la meva mare, per exemple. Que de futbol sap el just, a déu gràcies. Si fos una seguidora, a casa meva no es podria viure.

En els anys que porta li han d’haver passat moltes anècdotes. Expliqui-nos-les.
El primer que et diré és que per a mi és un privilegi estar a peu de camp, olorar l’herba, escoltar el so de la pilota, són sensacions de privilegi molt diferents a les que puguis tenir a la zona noble. Anècdotes? Alguna… encara que això és descobrir secrets.

D’això es tracta.
Tinc alguns aficionats meravellosos que em mimen i em cuiden a tots partits que donem en directe: a Saragossa, un noi em porta tasses de caldo perquè allà fa molt de fred. A Bilbao, un altre em dóna sempre un entrepà perquè la seva mare li fa un de més per a mi. Són detalls afectuosos que es queda un per a si mateix. Home, i el final de la passada Lliga! Estava a La Romareda, al costat de la banqueta del Madrid, i jo vaig ser qui li va dir a Raúl que Tamudo havia marcat l’empat a dos de l’Espanyol al Camp Nou, que permetia al Madrid conservar el liderat. Va ser la bogeria del futbol en el seu estat més pur.

I no ens explica que vostè és de les poques dones que han tingut el plaer de dinar amb David Beckham.
Aquesta és una història molt personal i no em va convidar només a mi sinó que també estaven les meves companyes de Canal Plus (Beatriz Iglesias) i La Razón (Blanca Benavent), a més, per descomptat, de Victoria Adams, els seus pares i el seu representant. L’anecdòtic va ser que una setmana després, vam rebre en els nostres respectius llocs de treball, un ram enorme de flors i un lot de productes de cosmètica de la seva firma. És tot un senyor i un professional.

Tornem a l’acció. Tant que critiquem els mitjans, vostè repassa els vídeos i els seus comentaris?
Sí. A més, sempre penso que hi ha moltes coses a rectificar i per seguir aprenent.

De ben segur que té alguna experiència a destacar tant en positiu com en negatiu.
Com a positiu estan els mundials d’Alemanya de futbol, i Japó de bàsquet, i la gira asiàtica durant l’etapa de Florentino Pérez. Com a negatiu, tots recordem sempre a Antonio Puerta. Ho vaig viure tan de prop que és una cosa que mai se m’oblidarà, per ell i per tota la seva família. Aquells dies els portaré sempre amb mi.

Els seus antecedents familiars la situen molt prop del RCD Espanyol. Però a vostè pràcticament no se li nota micròfon en mà.
És que no s’ha de notar. Jo he crescut en un ambient determinat, sóc sòcia de l’Espanyol des de petita encara que ara tinc estima a tots els equips. Al Barça? Al Barça, també, per descomptat, encara que em pugui desheretar el meu pare.

Referents periodístics serveixen?
Crec que sí. Jo tinc a García Ferreras (director de La Sexta), a Antonio Galeano (director d’esports) i al meu pare, per descomptat, i els tres m’han ajudat i m’ajuden sempre.

Fins a quin punt la intuïció és bàsica a l’hora d’acostar-se a un protagonista?
Un sempre ha de saber el que preguntarà encara que, quan t’acostes al protagonista, saps que són només segons els que pots parlar amb ell. Si s’atura, clar. Després entra la intuïció i parlar amb total normalitat encara que estiguis envoltat d’un ambient de pressió.

Digui’ns futbolistes que facilitin la seva tasca i al contrari.
Prefereixo quedar-me amb els que m’ajuden, amb aquells que et treuen de dificultats en els moments en els quals tu apareixes amb el micròfon a la mà. Raúl i Casillas són extraordinaris com ho és també Joaquín. Tamudo, Ronaldinho, Aitor Ocio, Capdevila, Maresca, Chevantón, i per sort, un llarg etcètera. Tots saben el que nosaltres i l’afició agraïm unes paraules després dels partits.

Via | RCD Espanyol.com

Deixa un comentari