La intenció d’aquest post és apropar-vos més a la història i al present d’aquest equip de Londres, militant de la Premier League anglesa. Informaré de la seva història, dels reptes actuals, i sobretot, de la seva gran afició desconeguda per molta gent al món del futbol, que fins i tot han inspirat una pel·lícula, HOOLIGANS.

West Ham United Football Club, aquest és el seu nom complet, presidit pel norueg Eggert Magnusson, i entrenat per l’anglès Alan Curbishley. Va ser fundat al 1895 a Londres, per tant parlem d’un dels equips més “joves” de la història del futbol anglès, que, recordem, és molt més anterior que la de l’ espanyol. El seu ’surname’ o nom familiar per designar-lo (que és molt freqüent a Anglaterra) és “The irons” (les planxes) , o “The hammers”.

El seu estadi és Upton Park, va ser inaugurat al 1904, i és aquí on trobem un singular fet, que, estic segur que molts amants del futbol desconeixien per complet. A Anfield, camp del Liverpool, o a Celtic park, estadi del Celtic de Glasgow, abans de la sortida dels jugadors es canta el “You’ll never walk alone”, doncs a Upton Park es canta l’himne anomenat “I’m forever blowing bubbles” (sempre faig bombolles de sabó), l’himne sencer és aquest:

I’m forever blowing bubbles, (Sempre faig bombolles de sabó)
Pretty bubbles in the air, (bombolles maques a l’aire)
They fly so high, (volen molt alt)
Nearly reach the sky, (cuasi arriben al cel)
Then like my dreams, (més tard, com els meus somnis)
They fade and die. (es descoloreixen i moren)
Fortune’s always hiding, (la sort sempré s’amaga)
I’ve looked everywhere, (he mirat a tot arreu)
I’m forever blowing bubbles, (sempre faig bombolles de sabó)
Pretty bubbles in the air. (bombolles maques a l’aire)
UNITED!

Els títols que ha aconseguit aquest equip no són pocs:

Tornejos nacionals:
Copa d’ Anglaterra (3): 1963-64, 1974-75, 1979-80
Football League Division Two (2) (equivalent a la segona divisió “B” espanyola): 1957-58, 1980-81
Community Shield (1): 1964

Tornejos internacionals:
Recopa d’ Europa (1): 1964-65
Copa Intertoto (1): 1999

Un dels moments tràgics amb final feliç que ben rocardarà la seva afició va ser l’ últim partit de l’ última temporada a Old Trafford. El Manchester United ja era matemàticament campió de la Premier, però el West Ham havia de guanyar per conservar la categoria i no descendre a la First Division (2a divisió espanyola). Mascherano i Tévez van ser els reforços hivernals dels hammers per salvar la categoria, Mascherano tenia ja molts problemes amb l’equip en general i no contava gaire pels plans de l’entrenador, però Tévez en va ser l’heroi, ja que, va marcar el 0-1 que va fer que el West Ham pogués conservar la categoria, i que posteriorment fés que Carlitos Tevez acabés aquest estiu fitxant pels “red devils”.

Els objectius actuals són mirar a posicions de UEFA, tot i que sense perdre la humilitat que els caracteritza per ser un barri obrer de Londres, diferenciant-se, per exemple, del Chelsea, que simbolitza la burgesia de Londres, no només pel barri, sinó també per Roman Abramovich. Els objectius UEFA són factibles gràcies al gran esforç del club i el president per fitxar jugadors de mitjana-alta categoria, un dels últims, Friedrik Ljunberg, o també, Craig Bellamy.

El Gimnasia i Esgrima de la Plata (és un sol equip) havia començat molt bé la Lliga a Argentina, d’una forma espectacular, els seus aficionats estaven entusiasmats, ja que, estaven poc acostumats a que el seu equip els donés alegries. Com ja hem dit aquest equip modest liderava la classificació fins que, els àrbitres van interposar-se sobre la seva trajectòria.

Dos partits, feia ja, que s’estaven sentint “robats” pels àrbitres, quan al següent partit van fer història. Jugaven al camp de San Lorenzo i anaven perdent per 3-1, van protestar vàries accions sobre les quals requeia el pes del partit, i, sobre les quals ells se’n veien perjudicats. Van afartar-se de protestar, i, la idea va ser fer una “vaga” de peus, així que van asseure’s tots a la gespa davant la incredulitat dels rivals i, alhora de tot el públic de San Lorenzo. L’àrbitre es va veure obligat a suspendre el partit, però ja anaven perdent 7-1.

Per tothom és sapigut que la rivalitat entre Argentina i Uruguai és gran, que aquesta rivalitat està cultivada des de fa ja molt de temps, en concret, des de 1924, quan, després del títol olímpic dels “charrúa” (uruguai) conquistat a París, els argentins “convidessin” als “charrúa” per comprovar el seu nivell, i si podien, humil·liar-los.

El partit es va jugar a l’estadi de l’Sportivo Barracas, però va haver de ser ajornat tres dies per causa de les múltiples allaus de persones sobre el terreny de joc, així com també, múltiples lluites a l’interior i l’exterior de l’estadi. El partit es va disputar després de les corresponents 72 hores, Argentina va guanyar per 2-1, amb un gol des del còrner de Onzari, les múltiples protestes dels campions olímpics, va fer que els argentins l’anomenessin “Gol Olímpic”.

Aquest és el motiu pel qual, cada vegada que avui dia, algú marca un gol directe des del còrner, s’anomeni “Gol Olímpic”.

Gol olímpic de Roberto Baggio:

Gol olímpic de Suker:

El futbol per fí tornava als seus orígens, Brasil era la clara dominadora mundial, amb els seus dos títols consecutius, i sobretot també, pel futbol que practicaven aquells onze mags del ‘futebol’ vestits de groc.

Aquest Mundial va començar a estar marcat per les paraules del seleccionador anglés, Alf Ramsey, al mateix temps que era enternador de l’Ipswich Town. Abans del Mundial va dir “Anglaterra serà campiona el món”, així va ser i, com era d’esperar, la premsa anglesa va fer resò de les paraules del seleccionador ‘pro’ fins que se’n van cansar.

Altre fet per enrecordar-nos d’aquest Mundial, és per les estrambòtiques celebracions dels jugadors, gran importància a aquestes accions va donar-li el diari alemà Die Welt el qual va fer una sèrie de classificacions per les esmentades celebracions. Sens dubte, el jugador que més va aprofitar aquest aparador va ser el mexicà Enrique Jorge, va marcar davant de França, va saltar al mateix temps que els seus braços mirant cap a dalt, fent un gest als Déus, després va donar un seguit de cops de puny a la gespa per comunicar als miners anglesos que havía marcat.

Els russos no van quedar-se curts, l’esperit del saltador d’alçada rus, Valery Brummel, va portar als jugadors a marcar nous rècords dins les seves variades celebracions.
Els italians també celebraven, donant petons al marcador del gol, tot fent una rodona on ell era el centre.

Però el fet més important d’aquest Mundial, apart del títol anglès, va ser el fet que un gos ridiculitzés a Scotland Yard. Uns dies abans de que el torneig comencés, el trofeu, per aquells temps la copa Jules Rimet, era lluït al Centre Hall de Westminster, on estava exposat al costat d’una exposició de segells. Durant aquests dies el trofeu va ser robat, la policía anglesa, Scotland Yard, va trobar al lladre, però no van poder fer confesar al lladre el lloc on va amagar el trofeu. Pickles era el nom del gos que va trobar el trofeu sota uns jardins de les afores de Londres, ridiculitzant a tot el cos de la policia. El gos va ser recompensat amb aliment de per vida per una distribuïdora d’aliments canins.

Tres anys després del Mundial es van posar a subasta porcions de gespa del mític Wembley, els compradors van gastar milions per porcions que havíen estat trepitjades per jugadors anglesos com, Bobby Charlton, Jimmy Graves o Bobby Moore.

Vídeo del Mundial d’Anglaterra (ENG v ARG) per “Fiebre Maldini”

La Lliga de Campions quasi com la coneixem avui dia ja nombrava al Reial Madrid de Di Stéfano, Gento, Puskas com a flamant campió i desplegant un no més vistós joc.
Però la història restavaper veure a la gran selecció brasilera i el resorgiment de les seves estrelles com Pelé, Ganincha, Vavá, Nilton Santos, etc…

Els brasilers estàven capficats en guanyar-lo de qualsevol manera, i el primer pas va ser operar-se de les amígdales, per així, obtenir un millor rediment al terreny de joc.
l seleccionador brasiler va fer una preselecció de 200 futbolistes, dels quals, al final, només en van quedar 22; Bellini, Castilho, Djalma Santos, Dino Sani, Vavá, Dida, Pelé, Gilmar, Zito, Pepe, Mazzola, Joel, Mauro, Garrincha, Zagalo, Moacir, Nilton Santos, De Sordi, Orlando, Didí, oreco i Zozimo.

Brasil er amolt criticada, però ja se sap de la magia o ‘ginga carioca’. Suècia va enmaravellar-se amb la “selecçâo”, sobre tot les noies d’ Estocolm i extraradis. El seleccionador de Brasil va reconèixer que molts dels seus futbolistes van desfugar-se a discoteques i demés llocs amb les “despampanants” rosses sueques.

Altre gran èxit atribuïble a Suècia, és la inserció als events esportius de les ‘cheerleaders’, de tots és sapigut el mite de les sueques, és a dir que és fàcil saber el seu perquè.

Brasil va arribar a la final, desfent-se de la potent Rússia de ashin, Anglaterra, Gal·les, entre d’altes…

Vuit anys després del Maracanazo , on Brasil va perdre el Mundial a l’estadi de Maracanà (Brasil) davant l’Uruguay. Brasil es trobava davant de Suècia, els anfitrions, gols de Pelé (x2), Vavá (x2) i Zagalo, els Suecs van resistir i Liedholm marcà els seus gols, però era el Mundial de Brasil i la imatge final era la de Pelé plorant d’alegria estés sobre la gespa de l’estadi.

Vídeo de Brasil al Mundial de Suècia 1958:

L’equip de Bilbao és un dels més carismàtics avui en dia a la Lliga espanyola. El fet de tenir només jugadors d’ Euskal Herria (Euskadi i comunitats afiliades com Navarra o La Rioja) el fa ser l’únic equip de la lliga que no té cap estranger.

Repassem el palmarés dels “lleons”:

• 8 Lligues espanyoles (LFP)
• 23 Copes del Rei
• 1 Supercopa d’Espanya

Repassant el palmarés podem observar que l’Athletic és un dels “clàssics” de la Lliga espanyola, més que res, apart de pel seu gran palmarés, perquè forma part del club dels equips que mai han baixat a la 2a divisió espanyola, on trobem també a FCBarcelona i Reial Madrid.

A la classificació històrica de la Lliga trobem a l’Athletic a la tercera posició per davant del València CF, i, sota del Reial Madrid (1r) i FCBarcelona (2n).

A l’actualitat el club no està passant per un bon moment, els últims anys ha estat alternant anys de UEFA amb anys de quasi baixar a segona divisió, però un fet no s’ha alterat al llarg dels seus 109 anys d’història, l’afició, l’afició de l’Athletic és una de les més fidels del campionat, mai deixa sol al seu equip, en qualsevol situació sap que en tindrà el seu suport.

Això es va veure la temporada passada, on l’Athletic havia de guanyar l’últim partit per aconseguir la permanència, i, ho va fer amb l’ajut de la seva afició, però quan el partit va acabar hi va haver una monumental esbroncada als jugadors pels moments de sofriment al llarg de tota la temporada.

Tarragona, juny de 2006, el Nàstic empata amb el Xerez al Nou Estadi i matemàticament torna a primera divisió, 56 anys després, visitaria els millors camps i lluitaria amb els millors.

Bones intencions, il.lusió, però tocant de peus a terra, El Nàstic ho tindria molt cru, i així va ser.

El primer partit va ser a Montjuïc, davant de l’Espanyol i la seva nombrosa afició, pero no va estar sol ja que més de 5000 persones de Tarragona van desplaçar-se per veure el partit del Nàstic a primera. 0-1 amb gol de Campano, millor començament, impossible.

Però van haver de passar 13 jornades per que el Nàstic tornés a guanyar, va ser al Nou Estadi amb gols de David Garcia i R.Castro davant del gol de Riga del Llevant.
Després, va necessitar sis jornades més per que tornés a haver-hi una nova victoria 4-0 davant l’Espanyol.

Al final de lliga va aconseguir 7 victòries i 7 empats, contrastats amb les 24 derrotes, que van sumar un total de 28 meritosos punts.

El Nàstic va estar a la zona de descens des de la 6ª jornada fins al final, pero va deixar partits de lluita i sang en els quals mai llençava la tovallola, deixant-se la pell al camp, mostra en són partits com, l’1-0 al Sevilla al Nou Estadi, el 0-2 a l’Athletic a San Mamés, o l’1-1 contra el València.

Jugadors com Javier Portillo amb 11 gols, Pinilla, o Campano, van donar-ho tot pel club, però que li farem, el futbol no és sempre just per tothom.

Afició del Nàstic (granes) a Montjuïc.

Evidentment, parlar del Camp Nou és parlar de la insignia de les instal·lacions de Can Barça, ja que es tracta per dimensions i estructura una dels millors estadis del món.

La seva construcció l’enquadrem dins d’un marc històric clar, l’equip de les Cinc Copes, quan ja als anys 40 el camp de les Corts va fer-se petit. Fou alesmores quan la directiva encapçalada per Agustí Montal i Galobart, va iniciar el procés que portaria a l’adquisició dels nous terrenys (1era compra al novembre de 1950) i posteriorment a la construcció del nou estadi.

La primera pedra s’hi va col·locar amb una multitudinària asistencia organitzada per una organització de festes comandada per Nicolau Casaus, amb revetlles a Montjuïc, pujades a Montserrat, exposicions del club, etc…El plat fort però, va ser la pròpia inauguració de l’estadi el 24 de desembre de 1957, diada de la Mercè i festa major de la ciutat, on hi van se rpresents, a més de les autoritats locals, diverses representacions de l’esport a nivell estatal.

La jornada inaugural es va desenvolupar en dues parts. Al matí, missa solemne, benedicció i actuació dels orfeons Català i Santsenc. A la tarda desfilada de la banda de música, enlairament de coloms de la pau i desfilada dels cors de Clavé, esbarts dansaires, colles sardanistes i els equips catalans de futbol seguits de les penyes barcelonistes, les seccions i el primer equip de futbol.
Dos anys més tard, l’estadi va rebre una nova dotació, la il·luminació, que es va inaugurar el 23 de setembre de 1959.
La capacitat de l’estadi és una dada de difícil resolució, sobretot en l’època en que els espectadors veien els partits d’empeus, la capacitat real, llavors, s’acostava als 100.000 seients. L’estadi en la seva zona circumcidant ocupa una extensió de 50.000 m2.

La inauguració del Camp Nou va celebrar-se sota el mandat de Francesc Miró-Sans, que va basar les seves promeses a les eleccions del 53, en que construiria l’estadi.

Al 1982 amb motiu del mundial de futbol, va acollir la ceremonia inaugural i diversos partits, això va portar que la directiva decidís fer una ampliació de l’estadi, en 22.000 espectadors.
A l’estiu del 90 es va fer una remodelació de les grades i la gesta.
Al 1992 amb els Jocs Olímpics s’hi van fer també algunes reformes. Als últims anys s’han anat fent petites reformes com els aparcaments, actualment en desposa ja de 2.586 places

El Camp Nou no només acull aconteixements esportius, sinó que també és un recinte musical com els últims concerts de Lluís llach o U2, també va rebre la visita del papa i diferents actes socials.

El Barça tenia la lliga ja guanyada, els proper partit era una simple carambola, guanyar a l’Espanyol al Camp Nou i que el Saragossa guanyés al Reial Madrid a la Romareda, però una persona va posar-se davant d’aquest camí, Raul Tamudo, davanter del RCD Espanyol.

El Saragossa s’estava mostrant intratable a casa seva, ja que guanyava amb estil i suficiència la majoria dels seus partits, però aquells dos partits van ser ‘els partits’.

A Can barça sonava la primera alarma, gran jugada d’ Iván de la Peña i gol de Tamudo, 0-1, després Messi empatava amb un més que dudós gol amb la mà, i posteriorment, marcava el 2-1, tot semblava resolt cuan Tamudo va marcar al 89’ el 2-2, en aquell mateix minut Van Nistelrooy marcava el 2-2 a la Romareda on el Madrid sempre havia anat a contracorrent, però aquests dos empats van fer que la lliga anes al Bernabéu en l’últim partit contra el Mallorca, i , el Barça no va tenir pietat d’un equip de segona desde feia ja varies jornades, el Nàstic de Tarragona i va enfonsar-lo amb un 1-5 tan inútil com innecessari.

Seria un error atribuir-li tota la culpa de la desfeta blaugrana a Tamudo (que va contribuir), ja que el Barça ho va tenir a les mans durant molt de temps i no va saber acabar la feina.

Recordar aquests fets no porten bons records als culés, però és part de la seva història, i n’hi ha moltes de situacions així, com la del penalti fallat de Djukic amb el Depor que en aquell cas va fer al Barça campió.

Vídeo dels 45′’ que van decidir la Lliga

L’estadi Olímpic de Montjuïc acollia l’últim partit de la lliga 2005-2006, l’Espanyol havia de guanyar, si l’Alavés guanyava i l’Espanyol no, enviava els pericos a segona. El partit va ser un conjunt de despropòsits total amb pals per part de l’Espanyol i culminat amb un gol de l’Alavés que feia que l’espanyol baixés, però llavors va aparèixer Coro per marcar el gol que feia que l’espanyol es quedés a primera i que l’Alabés baixara a segona A.
Després del partit els aficionats que van omplir totes les grades de Montjuïc van cantar amb els jugadors les alineacions mentre aquests feien la volta olímpica a l’estadi.
Dura experiència per a un equip que aquell mateix any amb M.A. Lotina al capdavant, van guanyar la Copa del Rei.

Gols: ‘90+3 Coro (ESPANYOL)