Santiago Cañizares el porter més mític, mediàtic, espectacular i efectiu de la història del València CF diu ‘adéu’ al club que li ha donat la glòria durant les últimes deu temporades.

El més important, és que Cañete s’ha pogut despedir com ho fan els grans, al camp i amb una ovació del Camp de Mestalla, una ovació carinyosa i admirable per la trajectòria del porter de Puertollano. El seu futur és incert, si rep una oferta interessant, canviarà de club, però si no hi ha cap oferta temptadora, deixarà el futbol.

Cañizares començà la seva carrera com a futbolista professional a les categories inferiors del Reial Madrid, després va passar per Elx, Mérida i Celta abans de poder fer-se un lloc al primer equip merengue, on va jugar cuatre temporades i va guanyar una Champions League, i dues Lligues, per a després ésser fitxat pel València CF i aconseguir els títols que marcaren la seva carrera: 1 UEFA, 1 Supercopa d’Europa, 2 Lligues, 2 Supercopes d’Espanya i 4 trofeus Zamora al porter menys golejat de la temporada. També cal destacar l’Europeu sub’16 amb la selecció espanyola al 1986 i la medalla d’Or als JJOO de Barcelona al 1992.

A la Lliga de les Estrelles brilla amb llum pròpia Valmiro Lópes Rocha, ‘Valdo’ per tothom, els de Vall de Laciana. La seva temporada és qualificada pels especialistes com a molt bona, com excel·lent també és la del Reial Club Deportiu Espanyol de Barcelona on juga aquest espigat futbolista nascut i criat aquí. Valdo es mostra agraït d’aquesta terra en la qual un dia d’abril de l’any 1981 va venir al món. Així són els records d’en Valdo, esmicolats en primera persona per als nostres lectors. Felicitats Valdo, tot el Vall et segueix.

«Vaig néixer a Villaseca, encara que a tot arreu surt com Villablino. Allà vaig passar els primers cinc anys de vida, però mai m’he desenganxat del tot. Mantinc família, amics, coneguts i torno sempre que tinc oportunitat. De fet, tret d’un parell d’anys, no he deixat d’anar mai ni a l’estiu ni a l’hivern.

Què puc explicar d’un lloc que m’encanta! Què puc dir si la meva vida està unida a aquestes terres, a aquests camps i a aquesta gent. Recordo que sempre desitjava que arribés l’estiu per poder tornar a passejar per allà, per anar al riu i al poliesportiu on he jugat milers d’hores a futbol sala amb els meus amics. Era una obsessió, una tradició i una obligació. El mateix em passava a l’hivern. Estava a Madrid i mirava el calendari cada dia per comptar els dies que faltaven fins al Nadal, perquè allò sí que era un Nadal de veritat. A Madrid hi havia llums, soroll, gent per tot arreu. A la Vall hi havia neu, molta neu gairebé sempre, el que li donava aquest punt de postal inconfusible. No m’importava el fred ni certes incomoditats perquè estava amb la meva família i vivia unes setmanes increïbles. Tan senzilles, però tan càlides que ara les trobo a faltar. Segueixo anant sempre que puc, tant a l’estiu com a l’hivern. Em ve de gust veure als meus vells amics, recórrer aquests carrers, passeja per allà com un més i evocar vells i agradables records. Ara tot ha canviat molt. És lògic. Ha marxat molta gent i no sempre podem trobar-nos tots, però mantinc la meva fidelitat i tornaré cada dia que pugui.

CAMÍ PROFESSIONAL

Els meus primers passos darrere d’una pilota els vaig donar allà. Després, quan em vaig traslladar a Madrid, ja es va convertir en gairebé una activitat diària. Vaig començar a jugar a futbol sala al col·legi Santa María del Parral i d’allà vaig passar, sobre els 10 anys, al Pozuelo de Alarcón. Vaig estar també quatre o cinc anys fins que em va fitxar el Madrid. Vaig passar per cadets, juvenils i el primer equip amb una 20 anys. No tenia un lloc garantit i em va fitxar Osasuna. Ara estic a l’Espanyol i crec que ha estat una bona elecció. Paral·lelament a tot això, cada vegada que podia, participava durant els estius en els tornejos de futbol sala que organitzava l’associació de Cabo Verde de Villablino.

Estic molt content a Barcelona. Crec que he arribat a un equip que està en fase de creixement, que ha passat per moments durs, però que té un gran futur, tant social com esportiu. Com a tots els nous, m’ha costat una mica adaptar-me a l’equip, a la ciutat, a una nova cultura, un altre idioma… Però em sento feliç. A més, l’equip està responent a les expectatives que s’havien creat i mantenim una bona línia tant de joc com de resultats.

A l’Espanyol m’han acollit com un més, com si realment portés molt de temps aquí i això és una cosa en la qual tots els meus companys coincideixen. La convivència és molt fàcil, molt còmoda. Aquesta sensació de familiaritat i compromís que he trobat entre la gent del club ha permès que la meva adaptació estigui sent molt senzilla».

Via | RCD Espanyol.cat

Any 1974, Paul Breitner signava un contracte milionari amb el Reial Madrid, dels que a aquella època consideraven milionaris.
Breitner estava mirat de reüll per els alts càrrecs i alts mandataris alemanys. Breitner era, confessat per ell mateix, seguidor de teories maoistes, de fet el propi jugador va declarar-se ateu quan en la concentració de la selecció alemanya, va aparèixer un seguidor espiritual per a que els jugadors rendissin a un millor nivell en aquell Mundial del 74, del qual n’eren els amfitrions.

Però no tot és blanc al vestit del Madrid, i, Breitner es “saltava” els seus propis pensaments de vegades, ja que, els seus pensaments eren els esmentats, però es passejava per la capital espanyola amb el seu cotxe deportiu, propi del mateix Rockefeller. A totes aquestes crítiques, el jugador va respondre:

” No existeix cap contrasentit, he vingut a Espanya a jugar al futbol i no ha practicar la política. Tot al seu temps. A més, cadascú ens hem d’adaptar a la societat en la que ens ha tocat viure, a mi m’ha tocat viure en aquesta, per tant, la visc. Estic llicenciat en Pedagogia i m’agradaria poder ensenyar a nens. Espero que visquin en un món millor, millor que el nostre. Quan em retiri m’agradaria molt poder fer el meu somni realitat: construir un col·legi per nens inadaptats, amb la meva dona. “

La Lliga de Campions quasi com la coneixem avui dia ja nombrava al Reial Madrid de Di Stéfano, Gento, Puskas com a flamant campió i desplegant un no més vistós joc.
Però la història restavaper veure a la gran selecció brasilera i el resorgiment de les seves estrelles com Pelé, Ganincha, Vavá, Nilton Santos, etc…

Els brasilers estàven capficats en guanyar-lo de qualsevol manera, i el primer pas va ser operar-se de les amígdales, per així, obtenir un millor rediment al terreny de joc.
l seleccionador brasiler va fer una preselecció de 200 futbolistes, dels quals, al final, només en van quedar 22; Bellini, Castilho, Djalma Santos, Dino Sani, Vavá, Dida, Pelé, Gilmar, Zito, Pepe, Mazzola, Joel, Mauro, Garrincha, Zagalo, Moacir, Nilton Santos, De Sordi, Orlando, Didí, oreco i Zozimo.

Brasil er amolt criticada, però ja se sap de la magia o ‘ginga carioca’. Suècia va enmaravellar-se amb la “selecçâo”, sobre tot les noies d’ Estocolm i extraradis. El seleccionador de Brasil va reconèixer que molts dels seus futbolistes van desfugar-se a discoteques i demés llocs amb les “despampanants” rosses sueques.

Altre gran èxit atribuïble a Suècia, és la inserció als events esportius de les ‘cheerleaders’, de tots és sapigut el mite de les sueques, és a dir que és fàcil saber el seu perquè.

Brasil va arribar a la final, desfent-se de la potent Rússia de ashin, Anglaterra, Gal·les, entre d’altes…

Vuit anys després del Maracanazo , on Brasil va perdre el Mundial a l’estadi de Maracanà (Brasil) davant l’Uruguay. Brasil es trobava davant de Suècia, els anfitrions, gols de Pelé (x2), Vavá (x2) i Zagalo, els Suecs van resistir i Liedholm marcà els seus gols, però era el Mundial de Brasil i la imatge final era la de Pelé plorant d’alegria estés sobre la gespa de l’estadi.

Vídeo de Brasil al Mundial de Suècia 1958:

Oleguer Presas Renom, nascut a Sabadell el 2 de Febrer de 1980, és defensa del FCBarcelona desde 2002.

Avans era més utilitzat com a central al costat de Carles Puyol, però últimament l’utilitzen com a lateral dret.

La seva carrera començà al Sabadell FC, més tard va fitxar per la UE Gramanet “B”, on, al 1999 va debutar amb el primer equip. A la temporada 2001-2002, amb 21 anys és fitxat pel FCBarcelona, però va incorporar-se al filial.

El 24 d’Agost de 2002 va debutar amb el primer equip al Camp Nou , al Trofeu Joan Gamper davant de l’Estrella Roja de Belgrad.

A la temporada 2004-2005 va consolidar-se finalment amb la plantilla del primer equip, aquell any va marcar el seu primer gol i, de moment únic amb la samarreta del FCBarcelona, davant el Màlaga a la Rosaleda.

Títols guanyats per l’Oleguer:

• 2 Lligues (2004/2005-2005/2006)
• 1 Champions League (2004-2005)
• 2 Supercopes d’Espanya (2005/2006)
• 3 Copes Catalunya (2003/2004-2004/2005-2006/2007)

Però més enllà del futbol, l’Oleguer és conegut pel seu renom dins del món de la política i, més directament sobre Catalunya i la seva llibertat.

A la segona part parlarem de l’Oleguer i la política.

Thierry Henry, actual jugador del FCB supera a Michel Platini com a màxim golejador de la selecció francesa, amb 43 gols, un més que Platini.

Ho va aconseguir ahir quan França, va guanyar per 2-0 a Lituania, i, així la seva selecció es va col·locar líder del seu grup, ja que, Escòcia va perdre el seu partit.

Primerament Henry només necessitava 1 gol per superar-lo, ja que, avans del partit estaven empatats, però en va marcar els dos i així va fer embogir l’estadi i els espectadors presents a Nantes.

Així queda el grup de França: (només els que tenen opcions de classificar-se).

• França-11 partits-25 punts
• Escòcia-11 partits-24 punts
• Itàlia -10 partits-23 punts

Gol 43 d’Henry amb França.

Via | Notas de Fútbol

Roberto Baggio, davanter italià, nascut el 18 de Febrer de 1967 a Caldogno, Vicenza.
L’apodaven “Il Codino” o “Il Divin Codino”, amb una tècnica poc comú i un exquisit toc de pilota, va ser un dels jugadors més brillants d’Itàlia als anys 90 i de tota la història.

Un dels fets perque se’l recordi va ser el bon paper de la seva selecció al mundial d’EEUU 94, on Itàlia va arribar a la final, però Brasil els va guanyar, ja que Franco Baresi i Massaro van fallar els seus penalts, però, ademés Roberto Baggio en va fallar el decisiu, el va enviar als núvols.
Se li atribueix la culpa de la derrota a Baggio, però els que ho fan s’equivoquen, ja que, Baggio va ser la peça clau d’aquell Mundial del 94 per a Itàlia.

Baggio va començar la seva carrera al Vincenza Calcio, de la Serie C (2a B espanyola).
Al 1985 va fitxar per la Fiorentina, després del Mundial del 90 a Itàlia, va anar a la Juve, on va aconseguir la majoria dels seus títols: 1 Schudetto (Lliga ITA), 1 Copa ITA i 1 Copa de la UEFA.

Va obtenir el FIFA World Player al 1993. Al 1995 va anar a l’AC Milan on va guanyar un altre Schudetto, el seu baix rendiment el va portar al 1997 al Bologna on va marcar 22 gols en 30 partits. Gràcies a aquesta gran temporada va ser convocat pel Mundial de França 98, on compartia posició amb Del Piero.

Al 1998 va anar a l’Inter de Milà, on va passar amb més pena que glòria. Amb la decepció de no anar a l’Eurocopa del 2000 va anar al Brescia, però una rotura dels lligaments va impedir-li anar al Mundial de Corea i Japó del 2002.

Una vegada recuperat, al 2004 va jugar el seu últim partit amb la selecció italiana contra Espanya, i, el seu últim partit és a San Siro, on, quan el canvïen rep una ovació de cinc minuts de tot l’estadi.

Millors moments de’n Roberto Baggio.

Avui dia 16 d’Octubre del 2007 es compleixen tres anys des que Lionel Messi debutara una tarda de diumenge contra l’ Espanyol a Montjuïc, va entrar per Deco, que va ser l’autor del gol que va donar la victòria al seu equip.

Des d’aquell dia la trajectòria de Messi ha crescut impresionantment, aquests són els seus gols per temporada:

• 04-05 , 9 partits jugats amb 1 gol*
• 05-06 , 25 partits jugats amb 6 gols*
• 06-07 , 33 partits jugats amb 17 gols*

*Sempre contant totes les competicions, Lliga, Copa i Champions.

A la seva trajectòria li podem atribuir sols i hombres. Sols per la seva rapidesa d’adaptació i el seu lluiment tant com si jugués 5 minuts que com si ho fés durant tot el partit, per la seva valentia i ajuda constant en qualsevol línia de joc de l’equip durant el partit i pels seus gols i detalls exquisits.

Hombres també se li poden atribuïr, com la seva lesió la temporada passada davant el Chelsea, però poc més.

Messi està en un moment de forma inmillorable i s’està convertint en el referent del FCB, en tots els àmbits, i, està essent capaç d’ecliipsar grans estrelles com Ronaldinho o Henry ( no ens oblidem d’Eto’o, que també hi serà, tot i que està lesionat )

Molts gols mostren la clase de Messi, però aquest amb Argentina és impressionant: